En una de les classes de l'assignatura 22026 Literatura universal catalana vam tenir l'honor de que el mateix Enric Casasses en persona visités, a la seu mallorquina i ens oferís un recital de poemes escrits per ell mateix. La veritat és que fou una experiència privilegiada, ja que com sabem és un dels grans poetes de la literatura catalana del segle XX. Pels qui no estiguin familiaritzats del tot amb la biografia d'aquest il·lustre personatge, a continuació podreu trobar un curt resum:
La veritat és que ha estat una gran experiència, ja que la diferència entre el sentiment, la passió i la vitalitat que l'home desprenia vibrant, com un gran orador. Així doncs, com a últim record de la seva visita fou e següent poema firmat per l'artista:
Nascut a Barcelona l'any 1951, en ple franquisme,
fill del químic i poeta, Enric Casassas i Simó, i de la també química, Pepita
Figueras i Cros, és poeta, autor d'una obra genuïna i inclassificable
d'influències heterogènies, rapsode de prolífica activitat recitadora i
traductor i col·laborador amb diverses editorials. A banda de la seva activitat
inclassificable i única com a poeta, doncs, ha contribuït també a descobrir
autors desconeguts o desplaçats dels cànons establerts, com ara Juli
Vallmitjana o Eduard Girbal Jaume, i ha treballat conspícuament amb textos
oblidats d'autors més consagrats, com ara Francesc Pujols o Jacint
Verdaguer.
Tot i no començar a ser conegut i reconegut per
la crítica i el públic fins als seus quaranta anys, quan Empúries edita La
cosa aquella l'any 1991 -ja publicat deu anys abans a la revista Druïda de
Maó-, i quan guanya el Premi de la Crítica Serra d'Or,Enric Casasses ja
fa temps que recita i escriu versos. De ben jove, en el marc de la Barcelona
contracultural dels últims anys del franquisme, desenvolupa una facilitat
innata i natural per elaborar-los. Els seus versos esdevenen una manera quasi
necessària de parlar per ell: crítica i crit, remor i foguera. El propi autor
explica en alguna entrevista que al bar La Figuera, al carrer Progrés de
Gràcia, comença a recitar, durant els anys setanta. Allà coneix, entre
d'altres, Jordi Pope o el mexicà Orlando Guillén, que anys més tard prepara
l'antologia Doce poetas catalanes del siglo XX, traduïda pel propi
Guillén i amb epíleg de Casasses, encara pendent de ser editada. L'autor
explica sintèticament així la seva carrera: "fer les coses lentament, que
anessin sortint, m'ha anat molt bé. Els escenaris i els recitals vaig
començar-los a trenta anys; a publicar llibres, com ja t'he dit, a quaranta. I,
a cinquanta, a fer de literat i exhumar cadàvers literaris."
Així doncs, de La bragueta encallada,
publicat el 1972 a Druïda, a títols com Canaris fosforescents (2001),
o Que dormim?, del 2002, hi ha un seguit de llibres publicats dels
quals destaquen La cosa aquella, seguit de Sense trofeu i Text
llest (primer el 1982, després el 1991), No hi érem. Sèrie
negra de sonets moderns (1993, reedició el 2009), Començament
dels començaments i ocasió de les ocasions (1994 i 2007), Calç.
Àlbum de poesia d'un instant i alhora il·lustrada (1996 i 2005), D'equivocar-se
així(1997), o Uh (primer publicat a Aiguafreda, a
l'editorial Container, el 1997 i després reeditat a Lleida amb Pagès el 2007).
La seva poesia, en certa manera fundadora d'una nova tendència de la poesia
catalana entre els poetes joves, i no tan joves, beu de diverses fonts,
heterogènies i variades. De la cultura rock dels anys setanta als poetes
trobadorescos medievals, de la psicodèlia dels setanta a la mística, dels
romàntics anglesos als alternatius nord-americans -com ara Kenneth Patchen-,
dels moviments avantguardistes europeus -amb especial influència del dadà- als
poetes barrocs. Que l'oralitat n'és un dels trets característics ho demostra el
fet que ha recitat sense aturador sempre -i que de fet abans de ser publicats
els seus versos en lletra impresa així els donava a conèixer al públic-. Ha
col·laborat en tres produccions discogràfiques: El pa de navegar,
l'any 1999, La tonalitat de l'infinit, el 2001, amb música de Feliu
Gasull, i l'any 2006, amb Pascal Comelade, a l'elogiat La manera més
salvatge.
Val a dir que Enric Casasses té,
en el camp de les lletres, feines inicials com a traductor i desenvolupa
diverses tasques editorials, sempre de manera externa. A més a més de
traduccions publicades, on trobem autors de la literatura anglosaxona i
francesa com Arthur Conan Doyle, Robert L. Stevenson, Cyrano de Bergerac o
Gérard de Nerval, i una edició, l'any 2004 i per Quaderns Crema, del
poema Milton de William Blake, tradueix també peces esparses
de molts autors: Audrey Beecham, Hans Arp, Bob Dylan, José Lezama Lima, René
Char, Santa Teresa, Pier Paolo Pasolini, Raymond Queneau, Arnatu Daniel, La
Fontaine, Guillaume Apollinaire o Kenneth Patche, entre d'altres.
Amb una vida majoritàriament nòmada, ha viscut a
llocs com Tenerife, L'Escala, Montpeller, Llucmaçanes, Nottingham i Barcelona;
durant els anys noranta passa tres anys a Berlin submergit en el suprematisme.
Com a trobador contemporani, sense que això impliqui afectacions de cap tipus,
Casasses recita en innumerables ocasions, participa a diverses antologies i
col·labora a moltes revistes. D'entre les més conegudes trobaríem El
Correo Catalán, Diari de Barcelona, Serra d'Or, El
9 Nou, El Mundo, Avui, Regió 7 o La
Vanguardia, Enderrock, entre d'altres; però també col·labora
amb revistes de caire més minoritari, sense oblidar el seu substrat
contracultural, com ara Druïda, Atraccions, La
Muerte de Narciso, Bolet-in-off, Karn de Kafè, La
Verge Peluda, Pèl Capell, Frit de Matances, El
Tacte que té, Cave Canis... L'activitat articulística més
assídua i coneguda l'ha mantinguda, en un primer moment, amb el Diari
de Barcelona, després amb l'Avui i finalment amb El
Mundo i El País.
A banda de les traduccions, dels més de
vint-i-cinc llibres publicats de poesia, de la seva intensa activitat
revitalitzadora dels versos com a rapsoda en diversos marcs i escenaris, Enric
Casasses desenvolupa una conspícua feina com a descobridor i altaveu
d'autors de la literatura catalana relegats al bagul dels oblidats. A tals
efectes, per exemple, durant l'any Verdaguer publica a quatre mans amb Agnès
Prats el llibrePerles. Igualment, amb l'editorial Edicions del 1984,
prologa llibres de Juli Vallmitjana, com ara De la raça que es perd el
2005, Albi el 2007, o d'Eduard Girbal Jaume, com per
exemple La tragèdia de cal Pere Llarg, el 2006.
Ell mateix ha definit alguns dels seus poemaris
amb fórmules tals com "versos inèpics", "prosa retallada",
"poemes en prosa amb estirabot", "versos lliures i sonets".
Es manté actiu en els diversos camps en què cultiva la literatura. El juliol de 2012 rep el Premi Nacional de Cultura de
Literatura, en reconeixement a la seva trajectòria.
Bibliografia imatge E. Casasses
Bibliografia E. Casasses
