En aquesta entrada pretenc fer una breu reflexió
sobre alguns dels ítems bàsics per avaluar-nos com a docents. En la meva
opinió, crec que és un treball de gran importància, ja que d’aquesta manera
serà com trobarem les accions i línies metodològiques amb les quals hem de
continuar i els aspectes amb els quals tenim mancances o no estem totalment convençuts
i desitgem canviar. Així doncs, parlaré sobre els ítems següents:
Capacitats i punts forts.
· Paciència i comprensió. La veritat és que som una persona força
pacient i tranquil·la que espero als infants, que tracto de donar-los temps,
que els repeteixo i els torno a explicar les vegades que resultin necessàries
es instruccions,etc. A més a més, penso que som força comprensiva amb els
interessos dels nens i les seves inquietuds, sempre faig el possible per
adoptar una posició empàtica, acollint-los i responent en la mesura del que em
resulta possible les seves necessitats.
· Motivació. Actualment som una docent molt motivada i il·lusionada
amb tot el que estic aprenent, amb la resposta dels infants, amb la manera en
la que treballen en l’escola, amb el meu treball diari per ajudar a progressar
als infants,etc.
· Esperit crític, de millora contínua, de
reflexió. Un dels
aspectes característics del meu exercici professional és aquest. En moltes
ocasions penso que resulta positiu, ja que aquest és el motor que m’empeny a
donar-li voltes a molts aspectes i a tractar de milorar-los, encara que en
moltes ocasions pot arribar a ser una font de frustracions, ja que els meus
ideals poc sovint coincideixen amb la realitat que trobo als centres, de manera
que em qüestiono molts d’aspectes els quals no em queda altre remei que
participar-hi (tal i com no dir-li a la mestra que no em pareixen adequades les
fitxes o que no em pareix adequat fer nosaltres els dibuixos als infants, ja
que en moltes ocasions coartem la seva creativitat...). No obstant, en molts
altres aspectes m’ajuda a tractar de millorar models organitzatius, de la
figura i actitud dels docents de referència, de la pròpia actitud... i
reflexionar sobre altres, tal i com l’actitud dels infants, els aprenentatges que
realitzen a l’aula, l’actitud de l’adult, la l’organització i ambient,etc. Personalment
crec que tots aquests aspectes afavoreixen les meves ganes de millorar, de
treballar en equip i atendre als infants el millor que estigui en les nostres
mans.
Limitacions i punts febles.
·
Imposició de disciplina. En aquest camp, personalment crec que
estic molt més segura que l’any passat,
a més a més, al ser més majors els nens entenen un poc millor. No obstant, m’agradaria
augmentar encara més el propi ventall d’opcions per imposar disciplina i per
ser figura d’autoritat sense haver d’elevar el volum de la veu ni haver d’emprar
el conductisme de manera recorrent. Així doncs, actualment som majoritàriament
dialogant, tranquil·la i amb una tonalitat de veu baixa, però decidida, fent
preguntes als infants sobre el que ells pensen que és adequat o deixa de
ser-ho, però penso que encara he de trobar la meva forma, el meu camí per
fer-ho.
A
més a més, un dels aspectes que penso que haig de millorar és la fermesa de la
meva veu, ja que en ocasions penso que no arriba a transmetre o recolzar allò
que vull dir, penso que usualment sona molt suau i melosa, aspecte molt propici
pels moments d’afecte i relaxació, però que en ocasions crec que resulta
insuficient.
·
Inseguretat a l’hora de portar una classe, ja que degut a la
flexibilitat que a vegades es dóna en l’aula, no se si li pareixerà be a la
mestra-tutora que avanci alguna acció o que obri la porta en un moment en
concret... i a l'hora de posar-me al davant d'un grup classe, sense algú que porti la veu cantant i esperant que la tutora doni el seu recolzament.
· Dificultats per realitzar multi tasques. Amb això vull dir que en ocasions em
resulta molt complex observar a l’hora que documento, que estic resolent
conflictes, necessitats espontànies o incidències individuals sorgides....
Penso que és una tasca molt complexa portar a terme totes aquestes accions a la
vegada i encara em falta un poc de mirada perifèrica, ja que a més a més, al
ser una escola de portes obertes en la qual els infants es poden desplaçar a
través de les instal·lacions en el moment en que ells ho desitgen, aquest fet
provoca que en ocasions resulti més complex aquesta mirada perifèrica, ja que
molts infants cerquen les seves aigües fora de l’aula, jaquetes, missatges,etc.
Objectius personals i mitjans per arribar-hi
Alguns dels meus objectius principals per aconseguir
al llarg d’aquest període de pràctiques i anar progressivament millorant són
els següents:
En primera instància és fonamental per mi tractar de
reduir al mínim els moments de disciplina, ja sigui a través de portar a la
pràctica diferents tipus d’activitats, modificar les existents, replantejar-me
el ja establert... però en cas de ser necessari, cercar el meu camí i
perfeccionar la manera de posar límits, castigar... Els mitjans que empraré,
seran la recerca de informació, el visionat de possibles documentals, el diàleg
i les converses amb la tutora i la resta de mestres amb els quals pugui
compartir les pràctiques i l’observació directa d’aquests, per comprovar si
concorden les seves accions amb el que promulguen. Penso que també és important adquirir de manera
progressiva seguretat a través de l’estret diàleg amb la tutora, demanant-li
els seus objectius, observant la seva manera de fer i tractant sempre de no
portar a la pràctica cap acció que pugui molestar-la o no compartir. Un altre
aspectes que trobo fonamental per sentir-me més tranquil·la i confiada és la pràctica
diària, ja que penso que és un dels fets clau sentir-me més segura i posar a la
pràctica la teoria apresa al llarg dels anys.
A més a més, tractaré de fer un major incís en l’observació
i documentació, tractant d’evitar una excessiva intervenció, ja que en moltes
ocasions els infants demanen més “ajuda” de la que necessiten (fent que els vesteixis quan ells ja saben,
demanant que els facis dibuixos, que juguis amb ells en moments en que ho han
de fer lliurement al·legant que sinó no saben...), aprendre a situar-me en
ocasions en segon plànol, per poder realitzar una observació atenta,
documentant i intervenint en els moments en que realment sigui necessari. Tractaré
de recuperar apunts, cercar més informació preguntar a la mestra-tutora de l’escola,
observant-la i fer més conscient en mi mateixa aquesta necessitat, tractant d’equilibrar-la
i contraposant les meves impressions amb la de la resta de mestres, ja que una
de les qüestions que em plantejo és Quins
barems hem de seguir en la nostra observació diària? El que és molt per un a
mestra és insuficient per una altre? Fins quin punt les avaluacions són purs
documents burocràtics o fotografies de l’evolució i aprenentatge dels infants?
Una vegada finalitzada aquesta primera reflexió
sobre l’autoconcepte professional, penso que és una tasca molt complexa, és un
exercici d’humiltat, que necessita valor i coratge a més a més de feedback i
recolzament, tan personal com formatiu. per anar evolucionant. A més a més d’una
gran sinceritat i capacitat autocrítica (constructiva no destructiva) per
analitzar-nos i anar poc a poc millorant el nostre perfil docent. De manera que
ho considero un exercici afortunat que trimestralment haurien d’anar fent-se
també els propis docents en actiu.
